De la ploma de l’escriptor americà Thomas Harris va sorgir l’any 1981 un dels personatges malvats més famosos, aclamats i estimats de la cultura popular universal: l’Hannibal Lecter, psiquiatra forense de professió, assassí en sèrie, torturador i caníbal de devoció, intel•ligent, refinat, culte, filantròpic, home molt llegit, amant de l’art i, en ocasions, primordial ajuda de l’FBI a la caça i captura de col•legues serial killers, va veure la llum per primer cop al cinema l’any 1986 a la pel•lícula de Michael Mann Hunter, adaptació de la primera novel•la d’en Thomas Harris Red Dragon, amb el rostre d’en Brian Cox. Però no va ser fins l’any 1991 quan el director Johnathan Demme va demanar a l’actor gales Sir Anthony Hopkins que agafés el torn per a encarnar al Doctor Lecter al Silenci dels Anyells, segona adaptació d’una novel•la de Harris, treball que l’hi va valer un Oscar de la Acadèmia de Hollywood com a Millor Actor, quan la personalitat del genial malvat va prendre en la seva totalitat la essència del mal que avui tots coneixem.
Algunes de les pràctiques habituals d’aquest personatge son, entre d’altres, el induir al suïcidi al seu company de cel•la per haver-se mostrat desagradable davant la seva estimada Clarice (l’hi va llençar semen a la seva cara mentre es masturbava), arrancar-l’hi la jugular a un guarda amb la boca estant esposat, matar a un altre salvatgement a cops de porra, penjar un inspector de policia d’una balconada amb tots els budells sortint-se de l’estómac, llençar a un impedit dins una cova de porcs afamats per que s’el mengessin, o menjar-se ben cuitet part del cervell d’un altre inspector (aquest de l’FBI), estant ell viu, davant de l’impotent mirada de la Clarice.
En aquest personatge, i com a molts d’altres de la seva calanya, es dona la circumstància de que, sent persones deleznables, assassines, cruels, i despietades, lluny de sembrar rebuig davant l’audiència dels cinemes, es tornen estimats, volguts (i Deu no ho vulgui) potser fins i tot imitats, en front dels personatges “bons” de la pel•lícula, que passen a un clar segon terme, convertint-se en dèbils opositors i contrincants davant les abassegadores personalitats dels dolents. Però precisament d’això es el que va aquest blog, oi?
Primera Aparició: The Silence of the Lambs, 1988
Alma Màter: Thomas Harris
Sospitós Habitual: Sir Anthony Hopkins
Pel.lícules: 4 (una -Hannibal Rising- interpretada per Gaspard Ulliel. Serien cinc, comptant Hunter, però no la interpreta Hopkins)
Nèmesi: Jack Crawford (Scott Glen), Inspector de l’FBI que el va atrapar per primera vegada, i Clarice Starling (Jodie Foster/Julianne Moore), becària de la institució, que s’enfrenta al temible doctor en el seu primer cas.
Número de Víctimes: Entre 8 i 9 (no està molt clar, per qué se les menja crues), però son més interessants les víctimes que el sobreviuen. A saber, Mason Verger (Gary Oldman, no acreditat) a Hannibal (surt molt malparat: la cara desfigurada, i postrat a una cadira de rodes mecànica de per vida... al final mor menjat viu per una cova de porcs salvatges, cortesia del seu criat i d'en Lecter), i Will Graham (Edward Norton) a Red Dragon (les seqüel.les psicològiques d'aquest encontre farien flipar un psicoanalista... com el Lecter)
Víctima Preferida: Clarice Starling (Jodie Foster/Julianne Moore). Encara que a ella no l’hi fa res (absolutament res), de fet, l’hi salva la vida en una ocasió, es tanta la obsessió que en Lecter tè d’ella, que la converteix clarament en la seva víctima principal, davant d’altres que varen trobar la mort enfrontant-se a l’infernal Doctor.
La Frase: Quid pro quo, Clarice
La escena: Dues: al final del Silenci dels Anyells, quan Lecter està tranquil•lament parlant per telèfon amb Clarice, a la terrassa d’un bar, prenent un aperitiu, i l’hi diu que té que penjar per què ha d’anar a sopar amb un amic. Lecter segueix llavors amb la mirada al seu antic doctor i carceller, que s’afanya per trobar un amagatall que el salvi de la seva venjança. I, a Hannibal, quan dins d’un avió l’hi ofereix per menjar a un nen que seu al seu costat part del cervell de l’inspector de l’FBI que encara no s’havia cruspit (i que tenia ben guardadet en un tupper), dient-l’hi que “el menjar dels avions no es gens bo”.
Final Merescut: Cap, encara es viu i “colejant”.
L’Anècdota: L’American Film Institute el va catalogar, per votació popular, com “el més memorable malvat de la Història del Cinema”
Nivell de Maldat: 10 Absolut
Propera Entrega: John Doe
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada