Annie Wilkes

Paul Sheldon solia escriure per guanyar-se la vida. Ara, escriu per poder sobreviure.

De la vasta imaginació literària de l’anomenat Mestre del Terror (a Amèrica l’anomenen el Rei del Terror, fent un joc de paraules amb el seu cognom), l’Stephen King, hi podem trobar desenes de malvats, assassins, monstres i tot un seguit de personatges villans a les seves novel•les que, un cop adaptades a la gran pantalla (amb menor o major fortuna, majoritàriament menor, per desgràcia), fan que hi tinguin aquí un lloc molt destacat al podi dels individus més menyspreables i execrables de l’univers cinematogràfic.

Misery es una de les adaptacions més reeixides de totes les que s’han fet dels seus llibres, junt amb The Shawshank Redemption, Stand by Me, Pet Semetery, The Shining o Carrie, per a citar-ne algunes. Dirigida per Rob Reiner a l’any 1990, i interpretada en els seus principals papers per el James Caan, la Kathy Bates i la Lauren Bacall, Misery ens presenta una de les malvades més terrorífiques i esgarrifoses que de la ploma d’en King hagin sortit mai: l’Annie Wilkes, infermera de professió, fan número u de la Misery i serial killer per devoció.

L’Annie (esplèndida Kathy Bates) es una brutal i perillosa dona greument pertorbada que amaga la seva psicosi rera la dolça façana d’una agradable i simpàtica infermera de poble retirada. Un cop troba el cos inconscient d’un escriptor de moda, el Paul Sheldon (James Caan), desprès d’un terrible accident on s’ha trencat les dues cames i dislocat un ombro, aquesta s’enduu l’home a casa seva, i el cuida i cura fins que la seva vida es sana i estàlvia. Recuperada la consciència, l’Annie l’hi confessa en Sheldon que ella es la seva fan numero u, i que les seves novel•les de la Misery (personatge principal dels seus llibres) son les seves preferides.

Poc a poc l’Annie va destapant la seva veritable personalitat pertorbada, que arriba al seu punt àlgid quan l’escriptor, agraït per haver-l’hi salvat la vida, l’hi deixa llegir la seva última novel•la, encara per publicar. En aquest llibre, en Sheldon, cansat d’escriure sempre del mateix, “mata” al personatge que l’ha fet famós i milionari, la Misery, la qual cosa enfurisma l’Annie i fa que la seva vida torni a córrer perill, al estar irremissiblement a les mans d’ella.

Algunes de les perles amb les que l’Annie obsequia Sheldon son, per exemple, enganyar-lo i fer-l’hi pensar que ha trucat al seu agent per dir-l’hi que està sa i estalvi, encara que incomunicat per la neu, fer-l’hi cremar amb benzina el manuscrit no publicat de la seva darrera novel•la, obligar-lo a escriure un altre (ressuscitant la Misery, es clar), fer-l’hi beure aigua de la galleda de fregar el terra, o destrossar-l’hi un genoll amb un martell descomunal quan descobreix que s’aixeca’t del llit i ha intentat escapar de la casa on el té presoner.

En Sheldon, veritable presoner en la gàbia d’or que es la casa de l’Annie, descobreix, en les seves fugaces escapades de l’habitació quan ella no hi es , que l’Annie era sospitosa de la mort de desenes de nadons en estranyes circumstàncies i de nombrosos malalts terminals allà en els hospitals on ella havia treballat, així com esbrina llegint el seu diari que va arribar a matar al seu germà i fins i tot al seu propi pare. En Paul no té cap dubte de qui es la seva propera víctima.


Aparició Estel•lar: Misery, 1990

Anima Màter: Stephen King

Sospitósa Habitual: Kathy Bates

Pel•lícules: Una

Partner in Crime: Ningú, ella s’ho guisa i ella s’ho com

Nèmesi: L’escriptor Paul Sheldon (James Caan) amb qui té un veritable tour de force físic i emocional per a salvar la vida

Número de Víctimes: Una setentena, incloent’hi el sheriff del poble, a qui les seves indagacions el porten fins a la llar de l’Annie, qui el mata amb un revòlver quan sent els crits desgarradors d’en Paul dins de la casa.

Víctima Preferida: Es clar, en Paul Sheldon, a qui enganya, tortura, mutila salvatgement i amenaça amb matar-lo si no escriu un llibre tal i com ella vol

La Frase: Ha arribat el moment. Hi han dues bales a la pistola. Una per a mi i una altre per a tu. Oh estimat, serà tan bonic.

Final Merescut: En Sheldon la mata un cop l’ha emborratxat fingint que la està seduint, llençant-li per sobre una màquina d’escriure. L’Annie surt malferida d’aquest cop, i en Sheldon la remata clavant-l’hi una figura de metall a la seva cara. La figura, irònicament, era d’un tocinet al que ella anomenava Misery.

La Escena: Apart de la brutal escena en la que Annie l’hi destrossa al genoll a Sheldon amb un martell, n’hi ha una altra particularment pertorbadora: quan l’Annie, tota cofoia, l’hi comunica en Sheldon que l’hi ha comprat una resma de folis per a que escrigui la novel•la, i aquest l’hi agraeix, però, dolçament, l’hi diu que s’ha equivocat de tipus de paper, per que el que l’hi ha comprat no serveix per escriure a màquina, ja que la lletra s’esborra sola. L’Annie, en qüestió de pocs minuts, passa d’un estat de placidesa i encant a un remolí de fúria salvatge cridanera, recriminant-l’hi tot el que fa per ell, i com ell l’hi paga amb el seu menyspreu. Tot això agafant el munt de papers i llençant-los amb violència sobre la cama trencada de l’escriptor.

La Anècdota: La Kathy Bates va guanyar el Globus d’Or i l’Oscar de l’Acadèmia a la Millor Actriu Principal consecutivament al mateix any.

Nivell de Maldat: 7

Propera Entrega: Dàmien

Louis Cypher

Harry Angel ha estat contractat per buscar la veritat ... Prega per que no la trobi.

Angel Heart (El Corazón del Angel) es una pel•lícula escrita i dirigida l’any 1987 per l’Alan Parker (L’Express de Mitjanit, Fame, Birdy, Mississippi Burning) i interpretada pel Mickey Rourke, Robert DeNiro (en el paper de Louis Cypher), Charlotte Rampling i Lisa Bonet. En el seu moment, aquesta pel•lícula no va tenir gaire èxit, però amb el pas del temps, per la seva combinació de cinema negre, històries de detectius, horror, la seva ombrívola fotografia i dures escenes de sexe explícit, ha esdevingut un veritable film de culte.

En la pel•lícula, en Louis Cypher, un elegant i aristòcrata cavaller, contracta Harry Angel (Mickey Rourke), un investigador privat de mala mort per que localitzi Johnny Favorite, un cantant popular que va resultar ferit greument durant la Segona Guerra Mundial, per que aquest hi té un deute amb Chyper. En el curs de la pel•lícula, un regueró de morts segueix les investigacions d’en Àngel, un darrere l’altra els informants que parlen amb ell apareixen morts, i ell mateix té por de resultar el principal sospitós dels assassinats, a l’hora que té uns malsons aterridors.

Al final de la pel•lícula, veiem que Àngel es el mateix Johnny Favorite, qui, al intentar escapar de la venda de la seva pròpia ànima al diable, pren la personalitat del veritable Harry Angel, un soldat que torna de la guerra a qui Favorite va segrestar, assassinar ritualment i fins i tot va cometre actes de canibalisme amb el seu cos, encara viu. En Favorite, desprès d’aquesta horripilant masacre, perd el cap i la memòria i fuig del lloc del crim, fins que el troben vagant per Times Square en una nit de Cap d’Any.

I aquí es on entra en acció en Louis Cypher (genial Robert DeNiro), qui es no altre que el Diable en persona (atenció al joc de paraules entre Louis Cypher i Lucifer, en pronunciar-los en anglès), qui vol recuperar el deute que té d’en Favorite, reclamant-l’hi la seva ànima. Es ell qui obliga a Favorite a cometre tots els assassinats, cadascun més atroç si hi cap que l’anterior, portant-lo en una creixent espiral de violència i crueltat.

Aparició Estel•lar: Angel Heart, 1987

Anima Màter: Alan Parker

Sospitós Habitual: Robert DeNiro

Pel•lícules: Una

Partner in Crime: El mateix Harry Angel, o en Johnny Favorite, com es prefereixi, veritable ma executora de tots els assassinats.

Nèmesi: També en Favorite, que mata imbuït per en Cypher, sense saber-ho. Durant tota la pel•lícula es sent responsable de totes les morts, encara d’estar convençut de no ser ell el culpable, i els remordiments acaben amb el seu fins aleshores (dèbil) seny.

Número de Víctimes: Cinc

Víctima Preferida: La de la Lisa Bonet, en el paper de la Epifany Proudfoot, filla de diset anys d’una sacerdotessa de vudú, a qui Angel fa la seva amant, i en una bogeria de sexe i virulència, es salvatgement violada i assassinada en una brutal escena de sang i sexe explícit

La Frase: La carn es dèbil Johnny. Només l’anima es immortal. I la teva em pertany a mí.

Final Merescut: El Diable, en la seva condició de ésser immortal, cap. En Favorite, en canvi, finalment paga el seu deute entregant-l’hi la seva ànima

La Escena: Dues; quan en Cypher està pelant un ou dur devant Angel, mentre parla amb ell. La lent de la càmera es situa en un primer pla dels seus dits llargs, coronats per unes ungles llarguíssimes, blanques i punxagudes. Poc a poc va pelant l’ou amb parsimònia, relaxat, fins i tot amb una subtil sensualitat. Una escena torbadora. L’altre, al final de la pel•lícula, en mig dels crèdits finals, quan es veu en Favorite dins d’un ascensor, baixant, baixant i baixant sense parar... una baixada que el porta, si més no, directament a l’infern.

La Anècdota: La Lisa Bonet, jove actriu afroamericana, es va fer famosa com a filla del també famsosíssim actor de color Bill Cosby, en el show que portava el seu nom. El públic d’aquest show de televisió, recatat, conservador i familiar, no l’hi va perdonar mai a la Lisa que sortis despullada en la pel•lícula (les escenes de violència es veu que no hi comptàven), i des d’aquell moment la seva (efímera) carrera es va enfonsar.

L’Apunt: No es causalitat que el personatge d’en Mickey Rourke s’anomenés Angel. Era una clara contraposició vers el personatge d’en DeNiro, Cypher, es a dir, Lucifer, el Diable.

Nivell de Maldat: 10

Propera Entrega: Annie Wilkes

Dràcula

Soc Dràcula, sigueu benvinguts, i passeu a casa meva sense cap por

Una altre vessant en el tema dels villans de cinema es la dels monstres, terrorífiques criatures que han poblat des de fa molts anys les sales de cine de tot el món, i més concretament, els monstres de la Hammer, popular productora de cinema dels anys 50 i 60 principalment. Clars exponents d’aquesta sèrie de films son, per suposat, el Comte Dràcula, rei dels vampirs i no-mort per excel•lència, i l’home fet a base de trossos d’altres homes morts, el Monstre de Frankenstein. Però n’hi han més, molts més: la Mòmia, l’Home Llop, zombies, el malèfic Doctor Quatermass o el seu col•lega en el crim i el terror, el Doctor Jeckill i la seva nèmesi Mr. Hyde. Ens ocuparem ara del Príncep de les Tenebres, el Comte Dràcula, amo i senyor de la nit.

Dràcula va néixer de la imaginació de l’escriptor irlandès Abraham Stoker, més conegut com a Bram Stoker, a l’any 1897. Stoker es va basar en un personatge real, en Vlad Tepes, un Príncep de Valàquia, Rumania, anomenat El Empalador per la seva costum d’empalar als seus enemics, principalment els turcs. Oscar Wilde va dir de la novel•la d’Stoker que era la obra de terror millor escrita de tots els temps.

El camí de Dràcula al cinema ve de molt lluny en el temps, ha estat molt llarg i més o menys reeixit, ja que es un personatge que ha acabat formant part de la cultura popular contemporània. El primer film destacat del Rei dels Vampirs es va estrenar a l’any 1931, sota el senzill títol de Dràcula, va estar dirigit pel director Tod Browning i interpretat per l’actor d’origen transilvà Béla Lugosi, que va representar el personatge nombroses vegades i diguem-ne que el va marcar de per vida. Tant, que, diuen, l’actor dormia cada nit dins d’un taüt que tenia a casa seva.

No va ser fins l’any 1958 que el director Terence Fisher, realitzador adherit a la Hammer Horror of Films, va dirigir Dràcula (als Estats Units es va titular com Horror of Dracula, per a diferenciar-la de la de l’any 1931) amb l’actor anglès Christopher Lee en el paper del Comte i de Peter Cushing com la seva nèmesi, el caça vampirs Van Helsing, fent el personatge per sempre immortal. Aquesta va ser la primera d’una sèrie de pel•lícules molt entretingudes i amb molt ressò popular, on el personatge sempre moria al final i inevitablement tornava a reviure a la següent entrega, fent que s’anés degradant de mica en mica.

Altres pel•lícules destacades del mite vampir son el Dràcula (1979) de John Badham, interpretat pel Frank Langella, en un posat molt aristòcrata i sensual, encara que també n’hi ha hagut d’altres de deplorables, com Blàckula, amb un Príncep de les Tenebres negre, Dràcula vs. Frankenstein, un horrorós (mai millor dit) híbrid amb dos dels monstres fixes de la casa, Dràcula 70, una aproximació més moderna (però infumable) al mite, o Abbott i Costello contra los Fantasmas, en clau de comèdia, per a citar-ne algunes.

Però potser la pel•lícula definitiva moderna sigui Dràcula de Bram Stoker (1992), dirigida pel Francis Ford Coppola, i interpretada pel Gary Oldman com a Dràcula, l’Anthony Hopkins com Van Helsing, un jovenet Keanu Reeves com Jonathan Harker, el jove advocat que viatja a Transilvània per una transacció comercial amb el vampir, i una també molt joveneta Winona Ryder com a Mina, l’amor immortal del comte.

Dràcula es un desalmat vampir, un no-mort condemnat de per vida a viure fins la eternitat a l’ampar de les tenebres de la nit, amb la única alimentació que la sang humana, que xucla de les seves víctimes amb uns ullals extremadament llargs i afilats. No té compassió de cap mena, la humanitat l’ha perdut fa segles, i encara que no mata per plaer, la vida de les seves víctimes no l’importa pas gens. L’única manera d’acabar amb ell es clavant-li una estaca afilada al cor, o bé exposant-lo a la llum del sol (només pot sobreviure de nit, durant el dia resta dormint dins del seu taüt). No es reflexa en els miralls, es pot convertir fàcilment en rat-penat, llop o gos, i tant els alls com els crucifixos el fan tirar enrere.

Aparició Estel•lar: Dràcula (1958)

Anima Màter: Bram Stoker

Sospitós Habitual: Chistopher Lee

Pel•lícules: Centenars

Partner in Crime: Els llops, els gossos salvatges, els rat-penats, i un personatge tancat a un manicomi, Reinfeld, antic deixeble del Comte i curiós personatge que s’alimenta de mosques, aranyes i petits ocells (vius) per que està convençut que l’hi allargaran la vida

Nèmesi: Abraham Van Helsing, doctor en medicina, psicòleg, psiquiatra de professió, i caça vampirs de devoció

Número de Víctimes: Incomptables

Víctima Preferida: Jonathan Harker, el jove advocat que es presenta al castell de Dràcula per a vendre-l’hi una mansió, i que resulta ser la seva víctima més cruel, condemnant-lo a vagar per els laberíntics passadissos sense sortida del castell amb conseqüències fatídiques; i Mina Harker, la esposa d’aquest últim, viu retrat de l’amant de Dràcula quan aquest era viu, i veritable motiu del seu viatge a Anglaterra.

La Frase: La sang es vida... i ha de ser meva

Final Merescut: Molts, encara que a les següents entregues, el Comte sempre torna a reviure.

La Escena: L’ombra de Dràcula passejant-se per les parets del castell, tot i que el comte no es mou en absolut.

La Anècdota: Tot i que la seva presència es total i absoluta en la pel•lícula, el personatge de Dràcula només parla amb Jonathan Harker durant tota la filmació, amb un màxim de tretze línies de guió.

Nivell de Maldat: 10. No te compassió alguna, ni tan sols amb el seu deixeble Reinfeld, que l’esclafa contra el terra de la seva cel•la.

Propera Entrega: Louis Cypher

Eve Harrington

Cordeu-vos be els cinturons... la nit serà mogudeta.

Encetem Nova Secció en aquest Blog maleït, que es el vostre, en dues vessants: la primera, la de les villanes, les malvades, les dolentes de la pel•lícula, les males malísimas, les males putes que les fan passar magres als herois de torn, pobres desgraciats que cauen com a mosques dins la tela d’ aranya d’aquestes Sirenes del Mississipí; i la segona, la del terror psicològic, monstres amb cara d’àngel que poc a poc van minant la voluntat de les seves víctimes, amb agradables paraules, jugant amb els sentiments, marejant la perdiu, fins que aquestes cauen rendides als seus delicats peus, aconseguint així els seus tèrbols propòsits.

I qui millor per a començar aquesta noble secció que la arribista numero ú del cel•luloide, la trepa de les trepes, la mare de totes les aprofitades que omplen aquest món de les dolentes de pel•lícula: l’Eve Harrington (Anne Baxter), la tendra, submisa i fins i tot servil aprenent a actriu que colma d’atencions i admiració a la gran Margo Channing (Bette Davis), estrella absoluta del vast univers teatral de Broadway a All about Eve, del sempre ben ponderat director de cinema i guionista excel•lent Joseph Leo Mankiewitz a l’any 1950.

L’Eve, dolç ocell de joventut, es guanya poc a poc la confiança de la Margo, i també de la seva millor amiga, la Karen (Celeste Holm), i convenç aquesta per a que sabotegi l’automòbil de la Margo enmig d’una turmenta de neu, per així poder substituir-la com a estrella principal en un assaig general de la nova obra de l’actriu. L’Eve llavors convida per sorpresa a la Plana Major dels crítics de Nova York a assistir a aquell assaig: la nit es un triomf. Un triomf de l’Eva, la nova Margo, de la que, diuen, ja es una mica gran pel paper. De passada, l’Eve intenta agenciar-se en Bill (Garry Merrill) l’amant de la Margo, que la rebutja. Aquest es el seu primer gran error.

El seu segon gran error, i la seva perdició, ve quan intenta treure’s de sobre al crític teatral més influent, cínic i àcid de la ciutat, l’Adison DeWitt (excel•lent George Sanders), veritable serp de cascavell que vessa les seves enverinades crítiques als més prestigiosos diaris, qui, un cop ha esbrinat tota la veritat sobre el tèrbol passat de l’Eve i totes les seves mentides, la obliga a fer tot el que ell vulgui, convertint-la en la seva titella particular, i en la seva amant de passada.

Desprès de recollir el guardó més preuat per la seva representació en el paper que tenia que interpretar la Margo Channing, i sota la gens dissimulada mirada de menyspreu d’aquesta (incommensurable la Bette Davis), l’Eve torna al seu hotel i es troba al passadís una noieta que clama a tot el que la vulgui escoltar que ella es la seva fan numero u, i que faria tot el que calgués per ella (i per el teatre). Un cop acotxada l’Eva, aquesta noia assaja un discurs d’agraïment davant d’un mirall, amb el vestit de la actriu posat pel damunt. Un bonic final de justícia poètica: la història es repeteix.


Aparició Estel•lar: All about Eve, 1950

Anima Màter: Joseph L. Mankiewicz

Sospitosa Habitual: Anne Baxter

Pel•lícules: Una (Sensacional)

Partner in Crime: Addison DeWitt, el pèrfid crític teatral, i en més petita mesura, la Karen, amiga de l’ànima de la Margo.

Nèmesi: La gran Margo Channing, principal obstacle per assolir l’estrellat de l’univers de Broadway.

Número de Víctimes: Cap ni una, es dolenta, però no tant (encara que si les mirades matessin...)

Víctima Preferida: També la Margo, a la qual intenta esborrar del mapa del mon teatral, primer ajudant-la i servint-la en tot, desprès substituint-la a traïció en una representació, i fins i tot intentant agenciar-se el nòvio.

La Frase: Per no res dieu? Encara que no hi hagués res més, estan els aplaudiments... com onades d’amor que s’aboquen damunt les candilejas

Final Merescut: Eve pren de la seva pròpia medecina quan, al final de la pel•lícula, una noia s’ofereix a ajudar-la a desvestir-se i a acotxar-la al llit, havent-l’hi dit minuts abans a DeWitt que ella ho faria tot pel teatre.

La Escena: La impertèrrita i submisa fan davant un mirall amb el vestit de la Eve posat pel damunt assajant un discurs d’agraïment

La Anècdota: Dues: la primera, que l’Anne Baxter va tenir molt bona relació amb la que seria la seva nèmesi a la pel•lícula, la Bette Davis, no així amb l’altre actriu principal de la pel•lícula, la Celeste Holm, amb la que no es va dirigir la paraula en tot el rodatge. I la segona, que la dona d’en George Sanders, la voluptuosa Zsa Zsa Gabor, va prohibir literalment al seu marit que s’acostés dins i fora del plató a una actriu principiant i força ascendent que tenia un petit paper a la pel•lícula, com l’acompanyant i fidel deixeble avantatjada, una rosa starlet d’impressionant figura que s’anomenava Marilyn Monroe.

Nivell de Maldat: 7

Propera Entrega: Dràcula

Ash

A l’espai ningú pot escoltar els teus crits.

No sempre els villans i malvats han de ser la estrella de la funció. N’hi ha molts que son només actors i actrius secundaris d’una trama on el poder, la violència o l’assassinat son els seus modus vivendi, la ma executora del dolent de torn, la clau dins l’entramat de les seves maldats. Un secundari memorable es el que vàrem poder apreciar a la magnífica Alien (Ridley Scott, 1979).

A la tornada d’un viatge rutinari, la nau de càrrega Nostromo es deté en un petit planeta, d’on, diu la Computadora Central, es rep el que podria ser un senyal d’auxili. Desprès d’una infructuosa expedició, hi entra dins de la nau un ser d’un altre mon, una criatura extraterrestre que medeix dos metres i mig, d’una ferocitat i una violència extremes, la sang del qual es més forta que l’àcid més potent, i que està proveït de dues boques (una dins l’altra) atapeïdes de milers de afilades dents: l’Alien, bèstia negra on les hagin (més endavant ens ocuparem d’aquest ésser formidable), que es carrega ell solet més de la meitat de la tripulació de la nau.

El que, desobeint les ordres del seu superior immediat, la Tinent Ripley (Sigourney Weaver) deixa entrar dins la nau a la criatura es l’Oficial Mèdic de la nau, Ash (Ian Holm), qui, es veu, va substituir l’Oficial Mèdic habitual dos dies abans de que la nau deixés la Terra. Aquest Ash no es una altra cosa que un androide, un robot, enviat per La Companyia (una Corporació Multinacional) amb la missió de trobar la criatura i portar-la sana i estàlvia de tornada a la Terra. La Tripulació, segons es diu, es prescindible.

Aparició Estel•lar: Alien, 1979

Anima Màter: Ridley Scott

Sospitós Habitual: Ian Holm

Pel•lícules: només una, a les següents seqüeles no hi surt aquest personatge

Partner in Crime: Ell seria el Partner in Crime de l’Alien. Es ell qui deixa entrar a la nau la criatura extraterrestre, amb les conseqüències que d’això s’hi deriven.

Nèmesi: La Tinent Ripley, la única que s’en adona de que alguna cosa no rutlla a l’hora amb aquest Oficial Mèdic.

Número de víctimes: Ell no en mata personalment cap, però...

Víctima Preferida: Totes. Els sis tripulants de la Nostromo (si no el comptem amb ell). Ell només obeeix ordres de Madre (la Computadora Central): la Tripulació es substituïble.

La Frase: No teniu cap possibilitat, però compteu amb la meva simpatia.

La Escena: Senzillament, quan la Ripley l’hi arrenca el cap a l’Ash i tots s’en adonen, amb estupefacció, que l’Oficial Mèdic no es si no un androide.

Final Merescut: Desestabellat, desarmat i mig desmuntat, després de la baralla amb la Ripley (amb l’inestimable ajuda d’en Parker –Yaphet Kotto- ), un cop l’Ash els hi confessa la seva (menyspreable) missió, la Ripley el desconnecta enfurismada.

La Anècdota: En Ridley Scott no va informar als actors de la veritable escena quan la crisàlide de l’Alien sorgeix de la panxa d’en Kane (John Hurt), per així plasmar amb realisme la reacció de tots ells.

Nivell de Maldat: 7 (només era una màquina...)

Propera Entrega: Eve Harrington

Jaws

Dins de l’interminable filó de malvats de cinema, hi ha una vessant força interessant i estimada pel públic, que es la del bitxo dolent. Ja des de temps immemorials del cine hi ha hagut sempre bèsties que han atemorit l’audiència a les sales de cinema: dinosaures, aranyes, formigues gegantines, engendres radioactius (Godzilla), escorpins colossals o ocells amb mala llet han fet les delícies dels que ens agrada patir veient una pel•lícula.

No va ser fins l’any 1975, però, en el que el inefable director de cinema americà Steven Spielberg va tenir la peregrina idea de portar a la pantalla gran la, diguem-ne, més que mediocre novel•la de l’escriptor Peter Benchley, Jaws (Fauces), assolint així un dels èxits més sonats i aconseguits de tots els temps, i creant de pas una de les criatures cinematogràfiques mes temudes que mai s’han vist: un tauró gegant blanc, anomenat, en el set de filmació, com a Bruce.

Bruce, un enginy mecànic més que complicat i que va donar molts maldecaps a l’Steven Spielberg, es va convertir, en canvi, en el principal reclam per aquesta pel•lícula que va batre records l’any de la estrena, i on es va poder veure com sortia d’atemorida la gent de les sales de cinema, per no parlar de com es comportava a les platges. Un dels motius per aquest gran èxit que va tenir la pel•lícula l’hem de trobar en el fet de que el tauró no es veu realment fins a la part final del film (mentrestant només s’intuïa), i que la trama ens porta en un permanent crescendo de por, fins a un clímax final definitiu.

Aparició Estel•lar: Jaws, 1975

Anima Màter: Steven Spielberg

Sospitós Habitual: Bruce, un enginy mecànic caracteritzat de manera fantàstica com a un temible (i enorme) tauró blanc.

Pel•lícules: Fins a 5 (una d’elles estrenada en 3-D, un horror de pel•lícula, carn d’Antena 3 pels dissabtes a la tarda) i multitud de imitacions, còpies, remakes, seqüeles i plagis varis (amb tauró protagonista, o no: Barracuda, Piranha...). Potser la més reeixida sigui Deep Blue Sea (Renny Harlin, 1999)

Partner in Crime: Cap, el tauró es va cruspir sol solet cinc persones (i, pobre bèstia, per que no el van deixar cruspir-se’n més)

Nèmesi: Els tres valents caçataurons, que, a dalt de la fràgil embarcació Orca, es llancen mar endins, com a tres Ahabs moderns a la caça i captura del tauró blanc, el seu Moby Dick particular. A saber, el Cap de la Policia Local, Brody (Roy Scheider), l’aguerrit (i ingenu) oceanogràfic cridat per a ajudar-los, Hooper (Richard Dreyfuss), i el malaguanyat llop de mar Quint, qui els hi brinda la seva vella i rica experiència a la mar per a caçar el monstre (Robert Shaw).

Número de víctimes: 5 (la última –la del vell llop de mar- la més espectacular) i per que no el van deixar cruspir-se’n més, pobre bèstia

Víctima Preferida: La primera, la noia que es llança al mar en plena nit i que mor destrossada per les fauces de la bèstia. En aquesta primera i fatídica mort, la absència de llum (es de nit), la noia nedant sola enmig del vast oceà, i la sensacional partitura musical del John Williams (una veritable Obra Mestra, una subjugant melodia, cant a la por i al desconegut), fan que sigui, sense dubtes, una de les escenes més impactants de tota la pel•lícula, una imatge esgarrifosa i cruel, on no es veu el tauró en cap dels moments (llargs) en que dura l’atac.

La Frase: Crides barracuda. I la gent diu, i què? Crides tauró. I s’estén el pànic.

La Escena: Dues; la del final de la pel•lícula, quan el tauró salta fora de l’aigua i estén la meitat del seu cos dalt de la barca, i en Quint, relliscant, cau dins la enorme boca del peix, i aquest la tanca sense consideració; i, de nit, quan els tres estan dins de la barca, i en Quint relata la història del vaixell de guerra Indianàpolis, abatut a la Segona Guerra Mundial pel torpede d’un submarí japonès. Més de tres-cents mariners americans varen caure a l’aigua i varen ser assetiats per un nombrós grup de taurons. L’anècdota es, si cap, encara més terrorífica que la mateixa pel•lícula.

Final Merescut: En Brody l’hi dispara un tret a la bombona d’oxigen que el tauró tracta de mossegar. Amb l’impacte la bèstia salta en mil trossos.

La Anècdota: Com si d’una llegenda urbana es tractés, molta, però que molta gent es nega a nedar, avui en dia, més enllà d’on el terra els hi cobreix a la platja, arran de la pel•lícula.

Nivell de Maldat: 10 ( o zero, ja que, tractant-se d’una bèstia irracional, el tauró només mata per que té gana).

Propera Entrega: Ash