Dins de l’interminable filó de malvats de cinema, hi ha una vessant força interessant i estimada pel públic, que es la del bitxo dolent. Ja des de temps immemorials del cine hi ha hagut sempre bèsties que han atemorit l’audiència a les sales de cinema: dinosaures, aranyes, formigues gegantines, engendres radioactius (Godzilla), escorpins colossals o ocells amb mala llet han fet les delícies dels que ens agrada patir veient una pel•lícula.
No va ser fins l’any 1975, però, en el que el inefable director de cinema americà Steven Spielberg va tenir la peregrina idea de portar a la pantalla gran la, diguem-ne, més que mediocre novel•la de l’escriptor Peter Benchley, Jaws (Fauces), assolint així un dels èxits més sonats i aconseguits de tots els temps, i creant de pas una de les criatures cinematogràfiques mes temudes que mai s’han vist: un tauró gegant blanc, anomenat, en el set de filmació, com a Bruce.
Bruce, un enginy mecànic més que complicat i que va donar molts maldecaps a l’Steven Spielberg, es va convertir, en canvi, en el principal reclam per aquesta pel•lícula que va batre records l’any de la estrena, i on es va poder veure com sortia d’atemorida la gent de les sales de cinema, per no parlar de com es comportava a les platges. Un dels motius per aquest gran èxit que va tenir la pel•lícula l’hem de trobar en el fet de que el tauró no es veu realment fins a la part final del film (mentrestant només s’intuïa), i que la trama ens porta en un permanent crescendo de por, fins a un clímax final definitiu.
Aparició Estel•lar: Jaws, 1975
Anima Màter: Steven Spielberg
Sospitós Habitual: Bruce, un enginy mecànic caracteritzat de manera fantàstica com a un temible (i enorme) tauró blanc.
Pel•lícules: Fins a 5 (una d’elles estrenada en 3-D, un horror de pel•lícula, carn d’Antena 3 pels dissabtes a la tarda) i multitud de imitacions, còpies, remakes, seqüeles i plagis varis (amb tauró protagonista, o no: Barracuda, Piranha...). Potser la més reeixida sigui Deep Blue Sea (Renny Harlin, 1999)
Partner in Crime: Cap, el tauró es va cruspir sol solet cinc persones (i, pobre bèstia, per que no el van deixar cruspir-se’n més)
Nèmesi: Els tres valents caçataurons, que, a dalt de la fràgil embarcació Orca, es llancen mar endins, com a tres Ahabs moderns a la caça i captura del tauró blanc, el seu Moby Dick particular. A saber, el Cap de la Policia Local, Brody (Roy Scheider), l’aguerrit (i ingenu) oceanogràfic cridat per a ajudar-los, Hooper (Richard Dreyfuss), i el malaguanyat llop de mar Quint, qui els hi brinda la seva vella i rica experiència a la mar per a caçar el monstre (Robert Shaw).
Número de víctimes: 5 (la última –la del vell llop de mar- la més espectacular) i per que no el van deixar cruspir-se’n més, pobre bèstia
Víctima Preferida: La primera, la noia que es llança al mar en plena nit i que mor destrossada per les fauces de la bèstia. En aquesta primera i fatídica mort, la absència de llum (es de nit), la noia nedant sola enmig del vast oceà, i la sensacional partitura musical del John Williams (una veritable Obra Mestra, una subjugant melodia, cant a la por i al desconegut), fan que sigui, sense dubtes, una de les escenes més impactants de tota la pel•lícula, una imatge esgarrifosa i cruel, on no es veu el tauró en cap dels moments (llargs) en que dura l’atac.
La Frase: Crides barracuda. I la gent diu, i què? Crides tauró. I s’estén el pànic.
La Escena: Dues; la del final de la pel•lícula, quan el tauró salta fora de l’aigua i estén la meitat del seu cos dalt de la barca, i en Quint, relliscant, cau dins la enorme boca del peix, i aquest la tanca sense consideració; i, de nit, quan els tres estan dins de la barca, i en Quint relata la història del vaixell de guerra Indianàpolis, abatut a la Segona Guerra Mundial pel torpede d’un submarí japonès. Més de tres-cents mariners americans varen caure a l’aigua i varen ser assetiats per un nombrós grup de taurons. L’anècdota es, si cap, encara més terrorífica que la mateixa pel•lícula.
Final Merescut: En Brody l’hi dispara un tret a la bombona d’oxigen que el tauró tracta de mossegar. Amb l’impacte la bèstia salta en mil trossos.
La Anècdota: Com si d’una llegenda urbana es tractés, molta, però que molta gent es nega a nedar, avui en dia, més enllà d’on el terra els hi cobreix a la platja, arran de la pel•lícula.
Nivell de Maldat: 10 ( o zero, ja que, tractant-se d’una bèstia irracional, el tauró només mata per que té gana).
Propera Entrega: Ash
No va ser fins l’any 1975, però, en el que el inefable director de cinema americà Steven Spielberg va tenir la peregrina idea de portar a la pantalla gran la, diguem-ne, més que mediocre novel•la de l’escriptor Peter Benchley, Jaws (Fauces), assolint així un dels èxits més sonats i aconseguits de tots els temps, i creant de pas una de les criatures cinematogràfiques mes temudes que mai s’han vist: un tauró gegant blanc, anomenat, en el set de filmació, com a Bruce.
Bruce, un enginy mecànic més que complicat i que va donar molts maldecaps a l’Steven Spielberg, es va convertir, en canvi, en el principal reclam per aquesta pel•lícula que va batre records l’any de la estrena, i on es va poder veure com sortia d’atemorida la gent de les sales de cinema, per no parlar de com es comportava a les platges. Un dels motius per aquest gran èxit que va tenir la pel•lícula l’hem de trobar en el fet de que el tauró no es veu realment fins a la part final del film (mentrestant només s’intuïa), i que la trama ens porta en un permanent crescendo de por, fins a un clímax final definitiu.
Aparició Estel•lar: Jaws, 1975
Anima Màter: Steven Spielberg
Sospitós Habitual: Bruce, un enginy mecànic caracteritzat de manera fantàstica com a un temible (i enorme) tauró blanc.
Pel•lícules: Fins a 5 (una d’elles estrenada en 3-D, un horror de pel•lícula, carn d’Antena 3 pels dissabtes a la tarda) i multitud de imitacions, còpies, remakes, seqüeles i plagis varis (amb tauró protagonista, o no: Barracuda, Piranha...). Potser la més reeixida sigui Deep Blue Sea (Renny Harlin, 1999)
Partner in Crime: Cap, el tauró es va cruspir sol solet cinc persones (i, pobre bèstia, per que no el van deixar cruspir-se’n més)
Nèmesi: Els tres valents caçataurons, que, a dalt de la fràgil embarcació Orca, es llancen mar endins, com a tres Ahabs moderns a la caça i captura del tauró blanc, el seu Moby Dick particular. A saber, el Cap de la Policia Local, Brody (Roy Scheider), l’aguerrit (i ingenu) oceanogràfic cridat per a ajudar-los, Hooper (Richard Dreyfuss), i el malaguanyat llop de mar Quint, qui els hi brinda la seva vella i rica experiència a la mar per a caçar el monstre (Robert Shaw).
Número de víctimes: 5 (la última –la del vell llop de mar- la més espectacular) i per que no el van deixar cruspir-se’n més, pobre bèstia
Víctima Preferida: La primera, la noia que es llança al mar en plena nit i que mor destrossada per les fauces de la bèstia. En aquesta primera i fatídica mort, la absència de llum (es de nit), la noia nedant sola enmig del vast oceà, i la sensacional partitura musical del John Williams (una veritable Obra Mestra, una subjugant melodia, cant a la por i al desconegut), fan que sigui, sense dubtes, una de les escenes més impactants de tota la pel•lícula, una imatge esgarrifosa i cruel, on no es veu el tauró en cap dels moments (llargs) en que dura l’atac.
La Frase: Crides barracuda. I la gent diu, i què? Crides tauró. I s’estén el pànic.
La Escena: Dues; la del final de la pel•lícula, quan el tauró salta fora de l’aigua i estén la meitat del seu cos dalt de la barca, i en Quint, relliscant, cau dins la enorme boca del peix, i aquest la tanca sense consideració; i, de nit, quan els tres estan dins de la barca, i en Quint relata la història del vaixell de guerra Indianàpolis, abatut a la Segona Guerra Mundial pel torpede d’un submarí japonès. Més de tres-cents mariners americans varen caure a l’aigua i varen ser assetiats per un nombrós grup de taurons. L’anècdota es, si cap, encara més terrorífica que la mateixa pel•lícula.
Final Merescut: En Brody l’hi dispara un tret a la bombona d’oxigen que el tauró tracta de mossegar. Amb l’impacte la bèstia salta en mil trossos.
La Anècdota: Com si d’una llegenda urbana es tractés, molta, però que molta gent es nega a nedar, avui en dia, més enllà d’on el terra els hi cobreix a la platja, arran de la pel•lícula.
Nivell de Maldat: 10 ( o zero, ja que, tractant-se d’una bèstia irracional, el tauró només mata per que té gana).
Propera Entrega: Ash
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada